HELLAS

Bon dia basquetmaniàtics...
Permeteu-me que parli una mica de bàsquet ara que el futbol que desplega el nostre barça aclapara tota l'atenció dels mitjans i les converses de bar i ascensor. Deixeu-me que us presenti a la selecció grega de bàsquet per al proper mundial de 2010. Es tracta d'un equip totalment nou, on no hi queda cap jugador dels que van participar a les olimpíades de l'estiu passat a Pekín. La Federació grega ha apostat per la renovació total, amb una generació de joves valors que pugen amb força i talent:

Theodoros Fimosis

Base. Bona visió de joc i increïble percentatge d'encert des de la línea exterior. S'ha passat bona part de la temporada a dues veles per una operació als genitals, però ara que s'ha recuperat està fet un toru.

Dimitris Resakas
Base. Malgrat la seva joventut, aporta experiència i saber estar a la pista. Li costa agafar el ritme de partit, sobretot quan toca jugar al matí, però sol anar de menys a més, i després de fer la bacaina a la mitja part l'equip nota la seva reaparició. No ha desmentit mai la seva afició a la beguda, que va sortir a la llum quan, fa dos anys, es va deixar a la banqueta l'ampolla d'Isostar plena de Cutty Sark i un nen de quatre anys la va ingerir. En sortir de l'hospital amb el corresponent rentat d'estòmac, el nen va declarar que "prefereixo el malta."

Michalis Panolis
Aler. Jugador d'equip i excel·lent company, d'aquells que fan vestidor. Sol ser el blanc de totes les bromes, i assumeix el seu paper amb resignació i humiltat, procurant sempre per la cohesió d'equip. L'any passat el seu club va estar a punt de fer fallida i la plantilla feia mesos que no cobrava. Ell deixava diners als companys i dormia en un banc de l'estació d'autobusos. A dia d'avui encara no ha recuperat un duro, dorm al metro.

Dimos Garrulos
Pívot. 2,27 metres de gladiador que s'ho emporten tot per davant per allà on passa. De vegades peca d'ingenu i és una mica barroer, però supleix les mancances intel·lectuals amb el seu portent físic desenfrenat. El famós vídeo de youtube on apareix destrossant una cistella mentre feia una esmaixada ha donat la volta al món.

Theodoros Papanatas
Ala-pívot. Joveníssim jugador molt ràpid i atlètic, gran promesa i etern candidat a l'NBA. El seu punt feble, la manca d'intel·ligència tant dins com fora de la pista. Es deixa enganyar fàcilment en situacions dubtoses. Sol ser el blanc de totes les provocacions dels rivals, que ja comencen a conèixer-li el caràcter.

Nikos Acelgas
Aler. Bon tir exterior i excel·lent visió de joc. Ho dóna tot a la pista, però la seva condició de vegetarià diabètic esquizofrènic li suposa un desavatatge físic respecte els rivals, de manera que sovint ha de demanar el canvi al tercer quart.

Vassilis Pelucas
Aler. El capità de l'equip. Aporta experiència, saber estar i, perquè negar-ho, glamour. Protagonista de nombroses campanyes publicitàries amb diverses marques, fins i tot ha participat en un parell de películes. De vegades es passa amb el perfum. Està casat amb la famosa cantant grega Helena Comenabos.

Nikos Arkadas
Ala-pívot. Polèmic i controvertit, aporta a l'equip aquella xispa elèctrica que tant es fa notar a la pista. L'any passat va vomitar a la cara d'Axel Hervelle durant la Final Four que el seu equip va acabar guanyant davant el Real Madrid, acte suposadament involuntari que va desencadenar una picabaralla que va acabar amb tres detencions i un matrimoni.

Sofoklis Eructos
Pívot. Jugador revelació de la passada campanya a Grècia, tot i que també una mica polèmic dins i fora de la pista. Va ser votat com el personatge més odiós i maleducat del país pels lectors de la revista Jroñers. Juntament amb Arkadas i Resakas van ser detinguts per destrossar un bar d'ambient a altes hores de la matinada la nit abans de l'esmentada Final Four de Moscú.

Antonis Pamplinas
Base. Excel·lent percentatge des de la línia de tir lliure i millor assistent de l'Eurolliga la passada temporada amb el Macabi. Va refusar un contracte multimilionari amb els Lakers la passada campanya perquè està convençut que això de l'NBA no té sortida. Aquest any ha signat per l'equip del seu poble, on no cobra un puto duro però viu molt còmode, prop de la família.

Alexis Jakekas
Aler. Per problemes físics va passar-se tota la temporada passada en blanc, però ja fa cosa d'un mes que s'entrena amb normalitat i espera poder reaparèixer la setmana vinent. Això sí, ha de tenir sempre la farmaciola a mà i sovint demana al públic que no cridi tant quan el partit es posa tens.

Kostas Sifilis
Pívot. No hi ha qui l'aturi sota l'anella. Es rumoreja que és portador de certa malaltia venèria i els rivals, davant el dubte, prefereixen apartar-se i deixar-lo que esmaixi. Després del partit sol esperar-se sempre al bar fins que els companys surten del vestidor, perquè no el deixen entrar a les dutxes.

Broncas Rapapolvos
Entrenador. S'ha declarat admirador de David Brent, a qui considera tot un model de lideratge. Però ell gasta força més mala llet. És temut i respectat per jugadors, seguidors i rivals a parts iguals.

SÓC VIU

No amics lectors, el fet que el blog hagi quedat abandonat durant uns mesos no es devia pas a la tràgica defunció d'un servidor. Potser la notícia no agrada a tothom, però, efectivament... segueixo viu. I n'estic gairebé segur, per diversos motius:

1. Em segueix costant una barbaritat aixecar-me al matí. Si estigués mort no em faria mandra aixecar-me, em faria mal de cap. Perquè els tauts solen estar sempre tancats.

2. Segueixo tenint infinitat de vicis incofessables. Si estigués mort no serien vicis, serien fòbies.

3. Segueixo tenint instint assassí envers certes persones que em treuen de polleguera. Si estigués mort no voldria matar a aquestes persones, perquè llavors me les trobaria aquí a l'infern.

4. Segueixo anant a treballar cada dia, i els morts, en canvi, no foten ni brot.

5. Quan era petit tenia por de morir-me. Si estigués mort, ara tindria por de fer-me petit... però no en tinc.

6. Com tothom, m'he registrat al facebook, però que jo sàpiga encara ningú no m'ha agregat al deathbook.

7. Els veïns foten cada dia un escàndol de mil dimonis. Al cementiri no s'hi fan activitats eròtico-festives, ni tampoc no hi ha nens que ploren com si els anessin a matar, perquè els és igual. En canvi, si estigués mort i volgués punxar hardtechno fins a altes hores de la matinada, el veí de la tomba del costat no es molestaria.

8. Cada dia em vé de gust que em practiquin una bona fel·lació. Si estigués mort em conformaria amb poder tocar-me-la jo mateix un cop l'any, per Sant Valentí.

9. Perdo el temps escrivint això quan podria estar fent qualsevol altra cosa més interessant i/o excitant. Si estigués mort no perdria el temps, em perdria en el temps.

LEE BOWYER

Són temps de crisi, a can barça com a la resta d'estaments socials, i calen nous fitxatges per retornar la il·lusió al soci i al patitzant, que després de dos anys seguits acumulant ràbia i indignació ja no es deixa embaucar més per impostors que actuen pensant més en els seus propis interessos personals que no pas en el bé del club. Però no patiu: tinc la solució.
Ningú no em discutirà que des que va marxar Stoichkov al Barça li manca caràcter i mal geni.

Lee Bowyer és l'home.

Bowyer es va fer esportivament al modest Charlton Athletic, on va saltar a la fama per donar positiu per cannabis en un control antidopatge pocs mesos després de debutar amb el primer equip. En la seva plenitud va ser traspassat al Leeds United. Sí, Lee Bowyer formà part d'aquell mític Leeds de finals de la dècada dels noranta i principis del s.XXI que va meravellar a tota Europa amb el seu joc i la temporada 2000-2001 va arribar fins a les semifinals de la Champions, eliminant en primera fase al gloriós Barça de l'època, derrotant al Superdépor a quarts i caient contra un València que posteriorment va ser injustament derrotat a la final pel campió Bayern. El bon joc i les bones maneres exhibides per Bowyer van cridar l'atenció a l'aleshores seleccionador anglès Sven Goran Erikson, que el va intentar convocar en diverses ocasions, però la federació no va permetre-ho fins que es resolgués un petit incident del que havia estat protagonista juntament amb el seu amic i company d'armes Jonathan Woodgate, el mateix que anys després triomfaria a Espanya amb el club dels seus amors, el Real Madrid CF.

Woodgate fou declarat culpable i Bowyer va ser absolt, de manera que finalment va poder debutar amb la selecció anglesa en un amistós contra Portugal l'any 2002. Sis anys després, podem afirmar que Bowyer ha perdut ja tot el talent, però encara conserva la garra i la casta que necessita un vestidor endormiscat i acomodat com el blaugrana. Bowyer encoratja als companys, fa que tot l'equip es posi les piles des del primer minut i que ningú s'amagui al camp ni deixi de posar el peu. De vegades potser el seu afany de lluita va fins i tot massa enllà, com podeu veure en aquest bonic fragment audiovisual en què s'observa una petita trifulca mantinguda amb Kieron Dyer en enmig d'un partit oficial de la Premier League, la temporada 2004-2005, aleshores vestint la samarreta d'un dels meus clubs preferits, el Newcastle United:



Això no deixa de ser normal dins el món del futbol... el que sí és excepcional és que, com heu vist, Bowyer i Dyer eren companys dins el mateix equip, i la jugada va acabar amb tots dos expulsats.
L'any següent Bowyer va canviar d'aires i va signar per l'altre club anglès que més simpatia em desperta: l'incomparable West Ham United. La sorpresa va ser majúscula quan l'estiu passat el West Ham va fitxar també a Kieron Dyer perquè compartís vestidor de nou amb Bowyer. Sembla que han superat les velles diferències i que si més no, ara es respecten. Cal dir, però, que Dyer s'ha passat tota la temporada lesionat i, per tant, no hi ha hagut gaires oportunitats de conflicte.

Com hem vist, Bowyer és tot carisme, tot impuls, tot força, tot coratge i a més... és l'ídol dels nens:



Bowyer és el fitxatge que necessitem per tornar a somniar amb un Barça gran. Fitxin-lo, si us plau.

MBA EN DIRECCIÓ D'EMPRESES

Avui ens ha visitat a la feina un paio molt eixorit, amb la seva camisa de quadres blava, la seva corbata, el maletí i tota la resta. S'ha presentat:
- Bon dia. Vinc en representació de la UB, IL3 i EAE. Suposo que aquests noms us sonen no? Són marques aquestes sinònim de garantia, qualitat i prestigi en el món dels negocis. Si voleu catapultar la vostra empresa cap a l'èxit, heu de fer obligatòriament un màster. Màrqueting, RRPP, Direcció d'Empreses... i tot per la simbòlica quantitat de... Bé, del preu ja en parlarem després, deixeu-me que us embauqui primer... Es pot fumar aquí?"
- I tant, fuma, fuma que jo faré veure que t'escolto...
La veritat és que s'ha fet tant pesat que finalment ens hem deixat convèncer i tot. M'interessava la proposta i estava certament entussiasmat.
- La UB és la Universitat més presitigiosa d'Europa (m'ha mirat malament quan he tingut un petit atac de tos). Més de la meitat dels nostres estudiants són estrangers (això sempre queda molt chic), oferim més de 600 màsters i cursos de postgrau, col·laborem amb EADA, ESADE bla bla bla.
Ha passat una bona estona, i inevitablement hem insistit en saber el preu de l'oferta. El tiu era llest, i ens ha ensenyat primer els cursos més cars: 60.000 euros.
- Però no patiu, el producte que jo us ofereixo s'adapta a les vostres necessitats. Estic aquí per ajudar-vos!
- Gràcies.
Després de l'absurditat astronòmica que ens havia ensenyat primer, els 5.300 € del Master en Direcció d'Empreses eren sens dubte una puta ganga. - Això sí, l'oferta és ara o mai, m'heu de dir si us interessa ara mateix i pagar la matrícula de seguida perquè us guardin la plaça. Però com que el vostre és un cas especial perquè fa poc que heu arrencat i sou una empresa petita, no comenteu a ningú aquesta oferta especial que us faig, perquè seria injust per les altres empreses.
- Sí, és clar. Deixa'ns-ho pensar bé i et direm alguna cosa aquesta mateixa tarda, ara hem d'anar a dinar que és tard, no sents el meu estòmac com protesta, gordo cabró? (sí, era més gordo que jo el fill de puta). Per cert, abans no marxis deixa'm ensenyar-te que jo també tinc les meves pròpies estratègies empresarials innovadores d'estar per casa. Simples i planes, potser sí, però no em diguis que els meus mètodes de màrqueting autodidactes no interessarien a moltes empreses. A la majoria els cal un petit retoc a la seva imatge corporativa si volen tenir èxit i augmentar el volum de vendes a la nostra terra. Ja ho diuen, no? Renovar-se o morir! Observa, què me'n dius?

I ha marxat, suposo que impressionat. Hem quedat que ja ens trucaríem.

L'ESPERIT DEL MITE

Efectivament amics, donem definitivament per acabat l'etern debat sobre si l'ídol de masses blanc conegut per l'afició com a Raúl, té o no té cabuda dins la gloriosa selecció nacional que ens representa a tots, tan unida i alhora tan plural. I la resposta, amics, és que no calia tal debat, perquè el gran capità (el més llest de la classe) mai no ha deixat de ser part integrant de l'equip. I és que, malgrat que en ocasions vulguin privar-lo d'aportar el portent físic, la garra i la casta que el caracteritzen damunt la canxa, el seu esperit i la seva llegenda mai no deixen d'acompanyar el grup. I l'esperonen: l'equip es transforma en una màquina de fer futbol, un engranatge perfecte que arrassa el que es troba per davant i alliçona impúdicament els rivals, que deixen de ser-ho per convertir-se en mers sparrings. Ahir mateix, sense anar més lluny, quelcom màgic i extraordinari va succeir a l'encisadora ciutat d'Innsbruck: el mite merengue va fer-se home, i encarnat en la persona del seu benvolgut amic, l'entranyable David Villa, la seva divinitat va descendre a les esferes terrenals i el miracle esdevingué realitat.