DOLCE FAR NIENTE

Me n'oblidava? No, esperava tenir prou temps per parlar-ne... Sí, ja som aquí una altra vegada a la crua realitat. Siamo stati nella Toscana, una bella regione nel pasese della pasta ed il limoncello (mmm... magari!). Hem menjat pasta set dies seguits per dinar i per sopar, tota la setmana menys un dia de pizza. Els vins... bons, diria, però el meu pal·ladar enòfil encara no és del tot refinat i no puc fiar-me del meu criteri. Tot és posar-s'hi. I la agradable sorpresa gastronòmica: els formatges. Era coneixedor de la fama dels formatges francesos holandesos i fins i tot castellans, però la veritat és no tenia ni idea que a Itàlia en fossin també especialistes. I així és. Quant al paisatge, preciós, però l'Empordà del meu cor no hi té res a envejar. El que sí que és cert és que la zona és força més verda. Muntanyes verdes i grogues amb algun to ocre, bonica estampa. Vam visitar una mitja dotzena de ciutats i un parell de poblets, tots amb el seu encant especial.
Segurament la meva opinió serà rebatuda, però per mi Siena és la més maca. Medieval i moderna (més medieval que moderna), amb un casc antic igual de bonic i entranyable que el de Girona (no goso dir més) però el doble de gran. Me'n conec totes les sabateries. La Piazza del Campo és espectacular, tot i que ja vaig dir que hi trobava a faltar alguna cosa al centre, una font o ves a saber què. Al mes d'agost hi fan curses de cavalls que es poden veure des de la plaça mateix (suposo que has de plantar la tenda dues nits abans per trobar lloc) o des dels balcons de les cases, que no són cases, són bars! Pisa també em va encantar. Il Duomo i la Torre son realment impressionants, no com la imatge que en tenia de les postals. Efectivament no és un mite: la torre està REALMENT torta, l'arquitecte que la va dissenyar devia estar borratxo (o devia ser molt bo perquè encara no hagi acabat de caure). Deu milions de persones s'hi feien les típiques fotografies aguantat-la o fotent-la a terra. Jo també. I finalment, la zona del centre amb el riu atravessant la ciutat és per no oblidar (sobretot de nit). Arezzo i Lucca també van ser grates sorpreses per mi. A Arezzo el problema eren les obres, a Lucca la nostra condició de pagesos sumada a les males indicacions que ens van donar de per on havíem de passar per arribar al garatge de l'hotel, la qual cosa va resultar en un passeig trinfal per la zona peatonal més transitada de la ciutat en hora punta. Només faltava descapotar-nos i saludar amb un somriure aristocràtic. Serem llargament odiats, però que es fotin: tots eren guiris. Per acabar, dos poblets entranyables on els hi hagi, dels quals, malgrat tot, no guardo un record especialment emocionant: Volterra perquè era un matí fosc i feia fred, tot i que la visita va estar bé. San Gimignano perquè estava infectat de gent i se'ns va posar a ploure. Això sí, va sortir l'arc de sant martí, i si no fos perquè ens va enganxar ja a la carretera, la foto hauria estat espectacularíssima.
I ja està... ai no, que també vam passar per França. Oh, la France je l'adore... mais je détèste les français. D'anada Roquebrune, a dalt de Montecarlo. Per un moment a l'habitació em pensava que centenars de persones m'aclamaven i m'aplaudien, però va resultar que just a sota (lluny, però a sota) estaven jugant la final del torneig de tenis el Sr. Federer i el nostre amic Rafa. Victòria pel mallorquí rabiós, per cert.

I de tornada la més grata sorpresa i la meravella més desconeguda (crec) per la majoria de gent: Eze, un poblet de muntanya a prop de Niça extraordinàriament bonic, entranyable, i ben cuidat. Fins i tot diria tranquil, tot i l'afluència de turistes que s'hi passegen. Unes vistes impressionants. Un marc incomparable. MOLT recomanable. Savi el Sr. Nickolson.