SÓC VIU

No amics lectors, el fet que el blog hagi quedat abandonat durant uns mesos no es devia pas a la tràgica defunció d'un servidor. Potser la notícia no agrada a tothom, però, efectivament... segueixo viu. I n'estic gairebé segur, per diversos motius:

1. Em segueix costant una barbaritat aixecar-me al matí. Si estigués mort no em faria mandra aixecar-me, em faria mal de cap. Perquè els tauts solen estar sempre tancats.

2. Segueixo tenint infinitat de vicis incofessables. Si estigués mort no serien vicis, serien fòbies.

3. Segueixo tenint instint assassí envers certes persones que em treuen de polleguera. Si estigués mort no voldria matar a aquestes persones, perquè llavors me les trobaria aquí a l'infern.

4. Segueixo anant a treballar cada dia, i els morts, en canvi, no foten ni brot.

5. Quan era petit tenia por de morir-me. Si estigués mort, ara tindria por de fer-me petit... però no en tinc.

6. Com tothom, m'he registrat al facebook, però que jo sàpiga encara ningú no m'ha agregat al deathbook.

7. Els veïns foten cada dia un escàndol de mil dimonis. Al cementiri no s'hi fan activitats eròtico-festives, ni tampoc no hi ha nens que ploren com si els anessin a matar, perquè els és igual. En canvi, si estigués mort i volgués punxar hardtechno fins a altes hores de la matinada, el veí de la tomba del costat no es molestaria.

8. Cada dia em vé de gust que em practiquin una bona fel·lació. Si estigués mort em conformaria amb poder tocar-me-la jo mateix un cop l'any, per Sant Valentí.

9. Perdo el temps escrivint això quan podria estar fent qualsevol altra cosa més interessant i/o excitant. Si estigués mort no perdria el temps, em perdria en el temps.

LEE BOWYER

Són temps de crisi, a can barça com a la resta d'estaments socials, i calen nous fitxatges per retornar la il·lusió al soci i al patitzant, que després de dos anys seguits acumulant ràbia i indignació ja no es deixa embaucar més per impostors que actuen pensant més en els seus propis interessos personals que no pas en el bé del club. Però no patiu: tinc la solució.
Ningú no em discutirà que des que va marxar Stoichkov al Barça li manca caràcter i mal geni.

Lee Bowyer és l'home.

Bowyer es va fer esportivament al modest Charlton Athletic, on va saltar a la fama per donar positiu per cannabis en un control antidopatge pocs mesos després de debutar amb el primer equip. En la seva plenitud va ser traspassat al Leeds United. Sí, Lee Bowyer formà part d'aquell mític Leeds de finals de la dècada dels noranta i principis del s.XXI que va meravellar a tota Europa amb el seu joc i la temporada 2000-2001 va arribar fins a les semifinals de la Champions, eliminant en primera fase al gloriós Barça de l'època, derrotant al Superdépor a quarts i caient contra un València que posteriorment va ser injustament derrotat a la final pel campió Bayern. El bon joc i les bones maneres exhibides per Bowyer van cridar l'atenció a l'aleshores seleccionador anglès Sven Goran Erikson, que el va intentar convocar en diverses ocasions, però la federació no va permetre-ho fins que es resolgués un petit incident del que havia estat protagonista juntament amb el seu amic i company d'armes Jonathan Woodgate, el mateix que anys després triomfaria a Espanya amb el club dels seus amors, el Real Madrid CF.

Woodgate fou declarat culpable i Bowyer va ser absolt, de manera que finalment va poder debutar amb la selecció anglesa en un amistós contra Portugal l'any 2002. Sis anys després, podem afirmar que Bowyer ha perdut ja tot el talent, però encara conserva la garra i la casta que necessita un vestidor endormiscat i acomodat com el blaugrana. Bowyer encoratja als companys, fa que tot l'equip es posi les piles des del primer minut i que ningú s'amagui al camp ni deixi de posar el peu. De vegades potser el seu afany de lluita va fins i tot massa enllà, com podeu veure en aquest bonic fragment audiovisual en què s'observa una petita trifulca mantinguda amb Kieron Dyer en enmig d'un partit oficial de la Premier League, la temporada 2004-2005, aleshores vestint la samarreta d'un dels meus clubs preferits, el Newcastle United:



Això no deixa de ser normal dins el món del futbol... el que sí és excepcional és que, com heu vist, Bowyer i Dyer eren companys dins el mateix equip, i la jugada va acabar amb tots dos expulsats.
L'any següent Bowyer va canviar d'aires i va signar per l'altre club anglès que més simpatia em desperta: l'incomparable West Ham United. La sorpresa va ser majúscula quan l'estiu passat el West Ham va fitxar també a Kieron Dyer perquè compartís vestidor de nou amb Bowyer. Sembla que han superat les velles diferències i que si més no, ara es respecten. Cal dir, però, que Dyer s'ha passat tota la temporada lesionat i, per tant, no hi ha hagut gaires oportunitats de conflicte.

Com hem vist, Bowyer és tot carisme, tot impuls, tot força, tot coratge i a més... és l'ídol dels nens:



Bowyer és el fitxatge que necessitem per tornar a somniar amb un Barça gran. Fitxin-lo, si us plau.

MBA EN DIRECCIÓ D'EMPRESES

Avui ens ha visitat a la feina un paio molt eixorit, amb la seva camisa de quadres blava, la seva corbata, el maletí i tota la resta. S'ha presentat:
- Bon dia. Vinc en representació de la UB, IL3 i EAE. Suposo que aquests noms us sonen no? Són marques aquestes sinònim de garantia, qualitat i prestigi en el món dels negocis. Si voleu catapultar la vostra empresa cap a l'èxit, heu de fer obligatòriament un màster. Màrqueting, RRPP, Direcció d'Empreses... i tot per la simbòlica quantitat de... Bé, del preu ja en parlarem després, deixeu-me que us embauqui primer... Es pot fumar aquí?"
- I tant, fuma, fuma que jo faré veure que t'escolto...
La veritat és que s'ha fet tant pesat que finalment ens hem deixat convèncer i tot. M'interessava la proposta i estava certament entussiasmat.
- La UB és la Universitat més presitigiosa d'Europa (m'ha mirat malament quan he tingut un petit atac de tos). Més de la meitat dels nostres estudiants són estrangers (això sempre queda molt chic), oferim més de 600 màsters i cursos de postgrau, col·laborem amb EADA, ESADE bla bla bla.
Ha passat una bona estona, i inevitablement hem insistit en saber el preu de l'oferta. El tiu era llest, i ens ha ensenyat primer els cursos més cars: 60.000 euros.
- Però no patiu, el producte que jo us ofereixo s'adapta a les vostres necessitats. Estic aquí per ajudar-vos!
- Gràcies.
Després de l'absurditat astronòmica que ens havia ensenyat primer, els 5.300 € del Master en Direcció d'Empreses eren sens dubte una puta ganga. - Això sí, l'oferta és ara o mai, m'heu de dir si us interessa ara mateix i pagar la matrícula de seguida perquè us guardin la plaça. Però com que el vostre és un cas especial perquè fa poc que heu arrencat i sou una empresa petita, no comenteu a ningú aquesta oferta especial que us faig, perquè seria injust per les altres empreses.
- Sí, és clar. Deixa'ns-ho pensar bé i et direm alguna cosa aquesta mateixa tarda, ara hem d'anar a dinar que és tard, no sents el meu estòmac com protesta, gordo cabró? (sí, era més gordo que jo el fill de puta). Per cert, abans no marxis deixa'm ensenyar-te que jo també tinc les meves pròpies estratègies empresarials innovadores d'estar per casa. Simples i planes, potser sí, però no em diguis que els meus mètodes de màrqueting autodidactes no interessarien a moltes empreses. A la majoria els cal un petit retoc a la seva imatge corporativa si volen tenir èxit i augmentar el volum de vendes a la nostra terra. Ja ho diuen, no? Renovar-se o morir! Observa, què me'n dius?

I ha marxat, suposo que impressionat. Hem quedat que ja ens trucaríem.

L'ESPERIT DEL MITE

Efectivament amics, donem definitivament per acabat l'etern debat sobre si l'ídol de masses blanc conegut per l'afició com a Raúl, té o no té cabuda dins la gloriosa selecció nacional que ens representa a tots, tan unida i alhora tan plural. I la resposta, amics, és que no calia tal debat, perquè el gran capità (el més llest de la classe) mai no ha deixat de ser part integrant de l'equip. I és que, malgrat que en ocasions vulguin privar-lo d'aportar el portent físic, la garra i la casta que el caracteritzen damunt la canxa, el seu esperit i la seva llegenda mai no deixen d'acompanyar el grup. I l'esperonen: l'equip es transforma en una màquina de fer futbol, un engranatge perfecte que arrassa el que es troba per davant i alliçona impúdicament els rivals, que deixen de ser-ho per convertir-se en mers sparrings. Ahir mateix, sense anar més lluny, quelcom màgic i extraordinari va succeir a l'encisadora ciutat d'Innsbruck: el mite merengue va fer-se home, i encarnat en la persona del seu benvolgut amic, l'entranyable David Villa, la seva divinitat va descendre a les esferes terrenals i el miracle esdevingué realitat.

DI SORRENTO

El fet és que estudiar italià i anar tant sovint al país de la Chicholina havia de servir per alguna cosa, no? Doncs sí, finalment he descobert quin és el seu bé més preciat, molt millor que la pasta o la pizza: un vici que mai no hauria imaginat que em pogués donar tant plaer i fer-me sentir com un verdader addicte...

Bé, en realitat ja l'havia descobert aquí, sí és que és ben cert que les coses bones les tenim a casa... Va ser la meva sogra (sí, la meva sogra, què passa?!) qui em va iniciar en el ritual, i ara podria dir orgullós que m'agrada tant com a ella (o més?).
El Limoncello és un licor tradicional del sud de la península itàlica, agradable al paladar i molt útil per pair els àpats i millorar l'humor dels comensals en les tertúlies de sobretaula. El seu origen data de l'Edat Mitjana i la seva elaboració era artesanal: el preparaven, com no, els monjos dels convents per als peregrins de l'època, a canvi d'alguna recompensa material o carnal.
Per als interessats i/o curiosos, aquí en teniu una recepta. Si us queda bé espero la vostra amable invitació per fer-ne un tastet... I si us queda molt bé podeu seguir l'exemple del Sr. Devito, que ha creat una marca pròpia i sembla que li va prou bé. Quin paio!



Atenció: serveixi's molt fresc (o amb gel) després dels àpats i consumeixi's amb moderació (més de tres racions diàries ja es comença a considerar addicció).

HOLY DRIVER

Avui he hagut d'anar a renovar-me el permís de conduir... la qual cosa m'ha fet reflexionar i adonar-me que, efectivament, els anys passen inexorablement per a tothom. N'és prova fefaent el fet que els principis de calvície causats per l'efecte 2000 poc a poc s'hagin anat convertint en quelcom més que una anècdota, i l'escassa frondositat capil·lar que sempre m'ha caracteritzat representa ara la trista imatge d'un oasi dessolat enmig de l'abrumadora sequera d'un desert abandonat.
Bé, el fet és que ja puc conduir tranquil (mai no he deixat de fer-ho) i més sabent que m'empara el fet que si les meves capacitats al volant resulten minvades per l'efecte embriagador de l'essència de la vinya, sempre puc confiar en algú que prendrà el timó i em guiarà de camí de tornada enmig de la boira (vegi's la fotografia de dalt, on qui condueix no sóc pas jo).

BLOOD MONEY

Tenim entrada!

... I pensar que fa menys d'una dècada el meu benvolgut antic company de pis Marc era motiu de burla dia sí dia també per l'extranya evolució musical soferta en poc temps... Escoltar 'Underground' o 'Temptation' feia més riure que veure Faemino y Cansado o el Tres Estrelles després d'haver-se fumat dos porros de maria de la bona... I, vés per on, he acabat reconeixent el talent del mestre, i el defensaré fins a la mort. Insisteixo, però, i encara que tothom em porti la contrària, que per mi el millor són les primeres gravacions dels inicis dels setanta, amb totes les grans balades i l'estètica nocturna del jazz y el clubbing de l'època.

Doncs sí, ens gastarem gairebé cinquanta-mil peles per omplir les butaques del desaprofitat Auditori del Fòrum, i malgrat haver pagat per les loacalitats més cares (les úniques que quedaven en oferta, diria) estarem al palc lateral, fila vint-i-tantes. Un abús? Una exageració? Un robatori? Segurament sí... Però sentir i veure el talent en viu rodejats de la jet set barcelonina i les personalitats més chic (he dit kitsch?) de l'univers cultural del principat, això no té preu. Segur que a molts d'ells, però, les entrades els les ha regalat alguna promotora altruïsta o algun contacte privilegiat. Això sí, espero poder-ho enregistrar tot i penjar-ho al Emule ben aviat... Va por ustedes!

LA SOMBRA DEL CIPRÉS ES ALARGADA

Vegem a continuació alguns exemples de pares que eclipsen els seus fills:

1) Grans estrelles de la cançó

2) Esportistes de llegenda

3) Estrelles de Hollywood

4) Guerrers intergalàctics

5) Ideòlegs messiànics

Amb aquesta reflexió gràfica simplement vull que veieu que Darwin estava equivocadíssim... Per més que ens vulguin fer creure que la raça evoluciona cap a millor, la realitat és que en la majoria dels casos els nostres pares ens superen. Si ets bo en alguna cosa, segur que el teu pare és molt millor. Així mateix, per molta ràbia que facis o per molt idiota que siguis, de ben segur que el teu pare encara ho és més.

DOLCE FAR NIENTE

Me n'oblidava? No, esperava tenir prou temps per parlar-ne... Sí, ja som aquí una altra vegada a la crua realitat. Siamo stati nella Toscana, una bella regione nel pasese della pasta ed il limoncello (mmm... magari!). Hem menjat pasta set dies seguits per dinar i per sopar, tota la setmana menys un dia de pizza. Els vins... bons, diria, però el meu pal·ladar enòfil encara no és del tot refinat i no puc fiar-me del meu criteri. Tot és posar-s'hi. I la agradable sorpresa gastronòmica: els formatges. Era coneixedor de la fama dels formatges francesos holandesos i fins i tot castellans, però la veritat és no tenia ni idea que a Itàlia en fossin també especialistes. I així és. Quant al paisatge, preciós, però l'Empordà del meu cor no hi té res a envejar. El que sí que és cert és que la zona és força més verda. Muntanyes verdes i grogues amb algun to ocre, bonica estampa. Vam visitar una mitja dotzena de ciutats i un parell de poblets, tots amb el seu encant especial.
Segurament la meva opinió serà rebatuda, però per mi Siena és la més maca. Medieval i moderna (més medieval que moderna), amb un casc antic igual de bonic i entranyable que el de Girona (no goso dir més) però el doble de gran. Me'n conec totes les sabateries. La Piazza del Campo és espectacular, tot i que ja vaig dir que hi trobava a faltar alguna cosa al centre, una font o ves a saber què. Al mes d'agost hi fan curses de cavalls que es poden veure des de la plaça mateix (suposo que has de plantar la tenda dues nits abans per trobar lloc) o des dels balcons de les cases, que no són cases, són bars! Pisa també em va encantar. Il Duomo i la Torre son realment impressionants, no com la imatge que en tenia de les postals. Efectivament no és un mite: la torre està REALMENT torta, l'arquitecte que la va dissenyar devia estar borratxo (o devia ser molt bo perquè encara no hagi acabat de caure). Deu milions de persones s'hi feien les típiques fotografies aguantat-la o fotent-la a terra. Jo també. I finalment, la zona del centre amb el riu atravessant la ciutat és per no oblidar (sobretot de nit). Arezzo i Lucca també van ser grates sorpreses per mi. A Arezzo el problema eren les obres, a Lucca la nostra condició de pagesos sumada a les males indicacions que ens van donar de per on havíem de passar per arribar al garatge de l'hotel, la qual cosa va resultar en un passeig trinfal per la zona peatonal més transitada de la ciutat en hora punta. Només faltava descapotar-nos i saludar amb un somriure aristocràtic. Serem llargament odiats, però que es fotin: tots eren guiris. Per acabar, dos poblets entranyables on els hi hagi, dels quals, malgrat tot, no guardo un record especialment emocionant: Volterra perquè era un matí fosc i feia fred, tot i que la visita va estar bé. San Gimignano perquè estava infectat de gent i se'ns va posar a ploure. Això sí, va sortir l'arc de sant martí, i si no fos perquè ens va enganxar ja a la carretera, la foto hauria estat espectacularíssima.
I ja està... ai no, que també vam passar per França. Oh, la France je l'adore... mais je détèste les français. D'anada Roquebrune, a dalt de Montecarlo. Per un moment a l'habitació em pensava que centenars de persones m'aclamaven i m'aplaudien, però va resultar que just a sota (lluny, però a sota) estaven jugant la final del torneig de tenis el Sr. Federer i el nostre amic Rafa. Victòria pel mallorquí rabiós, per cert.

I de tornada la més grata sorpresa i la meravella més desconeguda (crec) per la majoria de gent: Eze, un poblet de muntanya a prop de Niça extraordinàriament bonic, entranyable, i ben cuidat. Fins i tot diria tranquil, tot i l'afluència de turistes que s'hi passegen. Unes vistes impressionants. Un marc incomparable. MOLT recomanable. Savi el Sr. Nickolson.

HORARIO, ANTIHORARIO...

Vale, estem d'acord, aquest paio genera una mica d'odi i certa animadversió, però anda que no mola saber solucionar el trencaclosques... Tota la vida ho havia volgut fer i sense la seva ajuda no crec que ho hagués pogut aconseguir mai. Ara ja sóc un freaki més, i només em falta aprendre'm de memòria aquesta última part per poder fardar davant de tothom als dinars de Nadal.

Oju, que si us perdeu haureu de tornar a començar... I si rebotiu el cub per terra de la ràbia és molt possible que es trenqui, i no són pas barats.

4 AHAU 3 KANKIN

Després de gairebé mig any puc dir orgullós i cofoi que finalment he acabat de llegir el totxo aquest la fotografia del qual adorna les meves paraules. Sí sí, ja sé que aquest no és el ritme de lectura que s'aconsella a la gent de lletres per mantenir en forma l'únic múscul que de vegades ens atrevim a ensenyar, però és que la gesta no ha estat gens fàcil, he suat sang per aconseguir-ho. Les cent o dues-centes primeres pàgines prometien, el tema m'apassionava i vaig devorar el text amb afany i sense compassió. Però la novel·la històrico-fantàstica de seguida va convertir-se en una fàbula insípida, soporífera, infantil i mancada de gràcia de cap mena. L'arribada de serps voladores gegants i la incursió intergalàctica del protagonista (un descendent dels Nephilim contemporani) culminen cual cirereta confitada tota una sèrie de despropòsits dignes de la pitjor comedieta romàntico-barata o de la més esbojarrada aventura del Baró de Muchausen o els Monty Pithon. El millor: la part "històrica" o els mites seculars que s'hi expliquen, que poden ser un bon punt de partida per als interessats en el tema que no tenen ganes de llegir tota la literatura cibernètica que s'ha publicat al respecte. El pitjor: que crec que ja ha sortit la seqüel·la.

GENT AMB QUI M'HAN DIT QUE M'ASSEMBLO

1. Ethan Hawke

En realitat no sé qui és aquest bon home, no he vist cap de les seves pelis ni tampoc "Reality bites", de l'època en què em van dir que m'hi assemblava. Per tant no deu ser gaire famós, però (si s'assembla a mi) no es pot negar que és guapo el tiu.

2. El Yoyas

El mític concursant de "Gran Hermano", de la segona edició, crec. Gran talent locuaç i d'oratòria, especialista en arreglar conflictes. No he vist totes les edicions del programa ni molt menys, però no tinc cap dubte que aquest n'ha estat i en serà el millor participant.

3. Oleguer

El "crack" blaugrana, no es pot dir que sigui una bellesa, però tampoc ho són Ronaldinho o Messi i la gent bé que els estima (com a mínim a casa seva segur). Tampoc es pot dir que sigui una estrella del futbol, però sens dubte té més cervell que la majoria del gremi. A més a més, com que la resta de jugadors no demostren el que han de demostrar, certament podem dir que tenim una plantilla ben equil·librada: tots dolentíssims per igual.

S'accepten suggeriments...

PORNO GRATUÏT A LA SOPA

El motiu de la present és demanar-vos als il·lustrats i erudits en la matèria per quins set sous avui dia la gent té aquesta tendència exagerada a regalar-nos els sentits a tots fent-nos partíceps de suculents imatges i vídeos de contingut explícitament sexual i convidant-nos a gaudir d'embaucadores propostes sense que el destinatari o hagi sol·licitat. Entenc que el negoci de la pornografia mou enormes quantitats de diner i que empreses de solvència més o menys contrastada es dediquin fer-nos arribar per tots els mitjans la seva publicitat per captar o enganyar clients sigui com sigui. Per això quan rebo emails de contingut eròtico-festiu o propaganda de productes que garanteixen 100 % l'allargament i l'augment de la resistència i la vitalitat dels membres de la nostra societat, simplement els envio tots de cop a la paperera sense fer-hi atenció i ni tan sols parar-me a pensar si el producte ofert és o no interessant. El que no puc concebre és perquè hi ha usuaris domèstics que es dediquen a generar fakes (arxius que un cop descarregats descobreixes que no són el que el seu enunciat proclama) amb l'objectiu que altres usuaris innocents se'ls baixin. Per quin motiu? Quin interés puc tenir jo en penjar a la xarxa un arxiu que es digui "El Código da Vinci" i amagar-hi realment una altra cosa que no hi té res a veure? Potser ho podria entendre si el que amaguessin aquests arxius fossin virus (alguna companyia informàtica de nom impronunciable que pagués una nòmina a algun hacker in-house per destrossar el hardware dels usuaris amb l'objectiu de fomentar la compra). Però la realitat no és aquesta: simplement el que passa és que et donen gat per llebre i el que buscaves no és el que obtens, sino una altra cosa ben diferent, que pot interessar o no. No negaré que m'agrada el gènere, però prefereixo escollir jo la temàtica i el moment de gaudir-ne. Si com a mínim l'autor de la falsificació pogués veure la cara d'imbècil indignat (o no) que, com jo, deu fer la persona afectada, la cosa potser seria diferent. Ara bé, he d'admetre que en més d'una ocasió quan he provat sense èxit de baixar-me alguna peli, després d'insistir i tornar-me a baixar l'arxiu desitjat en primera instància, he pogut comprovar que realment no valia la pena i he acabat mirant el fake!

FÀCIL, FÀCIL, FÀCIL

Havent perdut les ganes de parlar de futbol (per vergonya o per ràbia), encara no puc treure'm del cap les paraules del meu ídol Carlos Pérez de Rozas, optimista de mena i personatge pintoresc i entranyable on els hi hagi, que a casa ens té el cor robat. Jo de gran vull ser com ell, sortir a la tele i dirigir un diari, sense perdre mai l'humor ni tenir complexes, actitud que convindria a molts catalans. Quan les coses van maldades, fer el cor for i treure pit amb aire xulesc, altiu i, perquè no, arrogant quan l'interlocutor mereix ésser fuetejat. Però no sé per quin extrany motiu, el Sr. Carlos Pérez de Rozas ja no surt mai a la tele i poques vegades a la ràdio... A casa les setmanes se'ns fan llargues i pesades i ja no sabem a qui queixar-nos. Per un personatge que val la pena i ens priven de la seva sabiduria i saber estar... Carlos t'estimem, torna aviat i fes la llum a les nostres vides! I no t'omplis gaire l'agenda que volem que siguis el nostre padrí de noces. Amb tu i amb amor la vida és fàcil, fàcil, fàcil.

VOT ÚTIL?

Ens anem fent grans i aquella il·lusió que ens impulsava anar a votar i poder decidir qui governava les nostres ciutats i els nostres països es pot considerar del tot despapareguda... Ingenus de nosaltres crèiem que podíem canviar el món (millorar-lo o empitjorar-lo, però d'alguna manera influir en la forma i el fons polític que regeix les nostre vides). A tocar de la trentena, ja fa unes quantes legislatures que havia decidit (per mandra o per dessídia) sudar de tot i quedar-me a casa veient futbol o simplement estar amb les persones que realment influeixen en la meva vida. Aquest any, però, vist el què s'ha vist, he decidit moure'm i posar el meu granet de sorra perquè si sigui com sigui algú ens ha de decebre, mentir i abusar de nosaltres, que al menys no sigui aquell personatge barbut i papissota tant odiós i tot el seu sèquit de pallassos deixebles del judes amb bigoti que el teledirigeixen des de la palestra com una titella sense ànima. Si algú ens ha d'estafar que sigui amb talant i mà esquerra, o si algú ens ha de donar pel cul, com a mínim que la tingui ben petita o que sigui de la terra.

10 DISCOS QUE COMPRARIA SI NO EXISTÍS EL FABULÓS EMULE

1. Tom Waits - Closing time

Sí, ja sé que els entesos em direu que els millors discos de Tom Waits són els de la dècada dels vuitanta, totalment avantguardistes i psico-esquizofrènics... I segurament tindreu raó, però per mi aquest primer de l'any 73 és una verdadera delícia. 11 balades que tocarien la fibra al llenyataire més rústic, i un rock & roll que potser trenca una mica l'armonia del conjunt però que també és una obra mestra. ENORME disc, sí senyor, i una gran sorpresa.

2. Portishead - Dummy

Segon i últim Lp (fins al moment) d'aquesta banda de bristol, que puc escoltar diverses vegades seguides sense cansar-me'n. Relaxació i dofins que naden per la carretera... moltes cançons sonen, de la televisió o de vés a saber d'on. Sembla que després de deu anys han decidit tornar, serà qüestió de no perdre's l'esdeveniment.

3. Marisa Monte - Infinito Particular

Fins fa poc desconeguda per mi, aquesta cantant brasilera m'ha sorprès gratament amb el seu to de veu agradable i la seva música suau. MPB, sí, però també un gran encant i romanticisme que pot fer posar els pèls de punta. Per escoltar a casa amb tranquil·litat i bona companyia.

4. Nick Cave - Murder Ballads

Impressionant col·lecció de hits cantats amb sentiment i fúria, però també amb tendresa i melancolia. Històries de crims i bogeria, gàngsters i pistolers, crims de passió, laments i assassinats en sèrie. Obra mestra.

5. Paradise Lost - Draconian Times

A risc que em considerin un home boig, he d'admetre que no sé per quina extranya raó jo sempre he trobat similituds entre aquest disc i l'anterior, el nº 4. És clar que el so de Paradise Lost és més dur que el de Nick Cave, però a banda de la distorsió de la guitarra, el sentiment gòtic per mi és el mateix, i les imatges que m'evoquen són també semblants. Draconian Times és fosc, trist i melancòlic: una meravella.

6. Richie Hawtin - Decks, efx & 909

Sessió de més d'una hora de techno lineal però ple de matisos, ni massa dur ni massa suau, conduïda a la perfecció pel mestre Hawtin. 38 hits mesclats amb delicadesa i estil, que farien ballar fins a altes hores de la matinada a un autobús de l'inserso, i no caldria que les infermeres els donessin la pastilla.

7. Tom Waits - Blood Money

Aquest sí que és avantguardista, psicodèl·lic i experimental. El conjunt del disc segurament no supera altres obres mestres de l'artista, però la diferència és que aquest conté mitja dotzena de temes d'aquells espectaculars, d'aquells màgics, d'aquells que et deixen absort. La veu del Sr. Waits s'ha fet gran, dura i carrasposa, tant que en algunes ocasions pot recordar la de l'entranyable Louis Armstrong. 'Misery is the river of the wordl', 'Starving in the belly of a whale' i, sobretot, 'A good man is hard to find'. Molt molt molt recomanable.

8. Anatema - Judgement

Hi ha pocs discos que entrin d'aquesta manera i deixin tanta petja el primer cop que són escoltats. Judgement és un àlbum conceptual pel que fa al so i a la nostàlgia que desperta. És com si et clavessin un ganivet al cor però el dolor fos tan gran que es convertís en plaer. Un plaer extrem que causa addicció. Si un disc em pogués fer plorar, seria aquest.

9. Faith no More - Angel Dust

Una de les formacions amb més estil de l'escena metalera, amb tocs de genialitat sorprenents. Sensibles i barroers, virtuosos a la vegada que punkies, quan el metal es barreja amb el hip-hop o el rap, l'explosió pot ser terrorífica. I per acabar una versió de Lionel Ritchie: impressionant. I malgrat tot, el carisma de Mick Patton era sens dubte el punt fort de la banda.

10. Def Leppard - Yeah!

I per acabar, un disc de versions. Molt gratament em va sorprendre el grup del bateria més tècnic del món, quan ja els havia aborrit de tant escoltar-los de marrec. Versions modernitzades de temes publicats fa gairebé cincuanta anys per noms il·lustres com Bowie, The Kinks, Roxy Music, o T-Rex que sovint milloren les gravacions originals. Un disc que agradaria a la generació dels meus pares, i a mi també.

MARTA

Operadora, línia si us plau:
Han passat tants anys...
Recordarà la meva veu gastada?
Si m'aguanto les llàgrimes...
Hola, què tal, que hi ha la Marta?
Parla el vell Tom Frost,
I truco des de llarga distància
No m'importa el que costi.
I és que han passat quaranta anys o més...
Marta, contesta si us plau!
Quedem per fer un cafe
I parlar una mica de tot?

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I ara em sento molt més gran,
I tu també ho ets,
Com està el teu marit?
I què tal els nens?
Saps que jo també em vaig casar?
Sort que vas trobar algú
Que et fes sentir segura,
Perquè aleshores érem tant joves i esbojarrats,
Però ara hem madurat

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I jo era sempre tan impulsiu,
Suposo que encara ho sóc
I l'únic que importava
Era que jo era un home.
Suposo que no estava escrit
Que tu i jo acabéssim junts
I Marta, Marta
T'estimo, que no ho veus?

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I recordo aquelles tardes tranquil·les
Tremolant al teu costat...

M'ESTIC POSANT COM UN BACÓ

Sí senyor, m'estic fotent gras, gras, gras... gordo, diria jo. I pensar que fa tan sols un parell d'anys jo era prim, tan poca cosa que fins i tot podia resultar desagradable o ridícul de veure. Feia exercici? És veritat que patinava i jugava a futbol a nivell força professional, però sempre assegut al sofà. Segurament el problema era que no menjava gaire, perquè era estudiant i com a bon estudiant em gastava la poca calderilla de què disposava en altres coses més importants... Solia pensar que em calia guanyar un parell o tres de quilos (set o vuit més aviat) per acumular una mica de grassa i poder convertir-la en múscul a força de gimnàs o de moviment íntim de braç (el dret normalment). Durant un temps això va ésser impossible: no hi havia manera! Per molt que em passés el dia sense fotre ni brot i menjant tot el que la gula post-fum permet endrapar, jo seguia amb el meu esvelt perfil de tirilles de seixanta-dos quilos i mig. Clavats. Ingenu de mi, ni de bon tros podia imaginar com estaven a punt de capgirar-se les coses... En cosa d'un any, la meva vida va canviar per complet. Tenia una feina d'aquelles d'estar sentat, a dos minuts comptats de casa. Poc a poc vaig anar veient que el despatx se m'anava quedant petit a mesura que el meu perímetre abdominal creixia sense mesura. La tragèdia estava consumada: no només havia guanyat de sobres els sis o set quilos que em faltaven, ara tenia greix per donar i per vendre: m'havia convertit en un gordo. Em venien al cap imatges del mític jugador d'escacs valencià Raul García Boix a qui tota la classe de 7è d'EGB dèiem "gordo cabrón y empollón". El molt desgraciat no tenia escrúpols i es defensava contestant-me "tú cállate catalán de mierda". Quins temps aquells... Ara ja no hi ha res a fer, no hi ha gimnàs ni step-lateral que valgui. Jo i els meus quinze quilos recentment adquirits passegem orgullosos pel carrer lluint amb patxoca l'ideal del somni americà. Per més inri, feia poc havia decidit tatuar-me. On? Al lateral de l'estòmac, al costat de la rajoleta de xocolata... Ara resulta que el dibuix ha quedat amagat sota el greix, i allò que abans era un bonic símbol que em feia recordar qui era, ara són dues figueretes abstractes separades per una cavitat carnosa. State of the art en estètica d'avantguarda: tatuatges que evolucionen amb el pas del temps i adquireixen formes totalment dalinianes. I malgrat això, crec que puc dir que sóc feliç. Acabem d'una vegada amb l'odiosa farsa de l'estereotip metrosexual, amb un metre no anem enlloc. L'únic problema és a l'armari: ara he d'anar de compres cada dos per tres, més sovint que no pas la meva xicota, que ja és dir. És que els pantalons se m'han quedat petits i les camises em van arrapades. Al principi li fotia les culpes a la rentadora: la molt filla de puta m'encongia la roba. Finalment, a base de gastar-me la fortuna familiar en psicòlegs argentins i en llibres d'autoajuda, he acabat per acceptar la realitat. Mens sana in corpore sano... o com va dir algun sibarita il·luminat: "creixeu i multipliqueu-vos".

I WANNA GET SACKED

Ja fa dies que vull que em fotin fora de la feina i no sé com ho he de fer. No ho aconsegueixo, per més que m'hi esforci: arribo tard cada dia i marxo sempre el primer, em tanco al despatx sense saludar mai a ningú i he deixat de riure les gràcies al capullo del jefe. Miro d'entregar sempre les coses com a mínim un dia tard, i baixo cada dia a fer el cafè per molta feina que tingui. Fins i tot em poso malalt més sovint que de costum i estic pensant en anar a treballar amb xàndal. Sé que aquesta no és la pauta de conducta que les bones mares esperen dels seus fills, i no pretenc ser un model per a ningú. Simplement ja no aguanto més, i vull que m'acomiadin per cobrar tot el que em toca.
Intueixo, però, que el sadisme anglès amb reminiscències catalanes de l'alè misteriós que avança silenciosament i m'observa quan estic d'esquenes, supera la meva desídia i espera en la retaguàrdia, pacient i sempre alerta, que sigui jo qui ataqui primer. Sóc l'última peça que queda en el vell tauler d'escacs i l'enemic sap que estic sol, que ningú no em protegirà quan m'envïi el seu exèrcit. Però jo no em moc, no m'amago i no tinc por: encara em queda una bala a la recàmara i he d'esperar a tenir-los tots a tir.