MARTA

Operadora, línia si us plau:
Han passat tants anys...
Recordarà la meva veu gastada?
Si m'aguanto les llàgrimes...
Hola, què tal, que hi ha la Marta?
Parla el vell Tom Frost,
I truco des de llarga distància
No m'importa el que costi.
I és que han passat quaranta anys o més...
Marta, contesta si us plau!
Quedem per fer un cafe
I parlar una mica de tot?

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I ara em sento molt més gran,
I tu també ho ets,
Com està el teu marit?
I què tal els nens?
Saps que jo també em vaig casar?
Sort que vas trobar algú
Que et fes sentir segura,
Perquè aleshores érem tant joves i esbojarrats,
Però ara hem madurat

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I jo era sempre tan impulsiu,
Suposo que encara ho sóc
I l'únic que importava
Era que jo era un home.
Suposo que no estava escrit
Que tu i jo acabéssim junts
I Marta, Marta
T'estimo, que no ho veus?

Aquells foren temps de roses,
Poesia i prosa i, Marta,
Tu eres tot el que tenia i jo era tot el que tenies tu
No pensàvem en el demà
Havíem embolicat les tristeses
I les guardàvem per un dia plujós

I recordo aquelles tardes tranquil·les
Tremolant al teu costat...

M'ESTIC POSANT COM UN BACÓ

Sí senyor, m'estic fotent gras, gras, gras... gordo, diria jo. I pensar que fa tan sols un parell d'anys jo era prim, tan poca cosa que fins i tot podia resultar desagradable o ridícul de veure. Feia exercici? És veritat que patinava i jugava a futbol a nivell força professional, però sempre assegut al sofà. Segurament el problema era que no menjava gaire, perquè era estudiant i com a bon estudiant em gastava la poca calderilla de què disposava en altres coses més importants... Solia pensar que em calia guanyar un parell o tres de quilos (set o vuit més aviat) per acumular una mica de grassa i poder convertir-la en múscul a força de gimnàs o de moviment íntim de braç (el dret normalment). Durant un temps això va ésser impossible: no hi havia manera! Per molt que em passés el dia sense fotre ni brot i menjant tot el que la gula post-fum permet endrapar, jo seguia amb el meu esvelt perfil de tirilles de seixanta-dos quilos i mig. Clavats. Ingenu de mi, ni de bon tros podia imaginar com estaven a punt de capgirar-se les coses... En cosa d'un any, la meva vida va canviar per complet. Tenia una feina d'aquelles d'estar sentat, a dos minuts comptats de casa. Poc a poc vaig anar veient que el despatx se m'anava quedant petit a mesura que el meu perímetre abdominal creixia sense mesura. La tragèdia estava consumada: no només havia guanyat de sobres els sis o set quilos que em faltaven, ara tenia greix per donar i per vendre: m'havia convertit en un gordo. Em venien al cap imatges del mític jugador d'escacs valencià Raul García Boix a qui tota la classe de 7è d'EGB dèiem "gordo cabrón y empollón". El molt desgraciat no tenia escrúpols i es defensava contestant-me "tú cállate catalán de mierda". Quins temps aquells... Ara ja no hi ha res a fer, no hi ha gimnàs ni step-lateral que valgui. Jo i els meus quinze quilos recentment adquirits passegem orgullosos pel carrer lluint amb patxoca l'ideal del somni americà. Per més inri, feia poc havia decidit tatuar-me. On? Al lateral de l'estòmac, al costat de la rajoleta de xocolata... Ara resulta que el dibuix ha quedat amagat sota el greix, i allò que abans era un bonic símbol que em feia recordar qui era, ara són dues figueretes abstractes separades per una cavitat carnosa. State of the art en estètica d'avantguarda: tatuatges que evolucionen amb el pas del temps i adquireixen formes totalment dalinianes. I malgrat això, crec que puc dir que sóc feliç. Acabem d'una vegada amb l'odiosa farsa de l'estereotip metrosexual, amb un metre no anem enlloc. L'únic problema és a l'armari: ara he d'anar de compres cada dos per tres, més sovint que no pas la meva xicota, que ja és dir. És que els pantalons se m'han quedat petits i les camises em van arrapades. Al principi li fotia les culpes a la rentadora: la molt filla de puta m'encongia la roba. Finalment, a base de gastar-me la fortuna familiar en psicòlegs argentins i en llibres d'autoajuda, he acabat per acceptar la realitat. Mens sana in corpore sano... o com va dir algun sibarita il·luminat: "creixeu i multipliqueu-vos".

I WANNA GET SACKED

Ja fa dies que vull que em fotin fora de la feina i no sé com ho he de fer. No ho aconsegueixo, per més que m'hi esforci: arribo tard cada dia i marxo sempre el primer, em tanco al despatx sense saludar mai a ningú i he deixat de riure les gràcies al capullo del jefe. Miro d'entregar sempre les coses com a mínim un dia tard, i baixo cada dia a fer el cafè per molta feina que tingui. Fins i tot em poso malalt més sovint que de costum i estic pensant en anar a treballar amb xàndal. Sé que aquesta no és la pauta de conducta que les bones mares esperen dels seus fills, i no pretenc ser un model per a ningú. Simplement ja no aguanto més, i vull que m'acomiadin per cobrar tot el que em toca.
Intueixo, però, que el sadisme anglès amb reminiscències catalanes de l'alè misteriós que avança silenciosament i m'observa quan estic d'esquenes, supera la meva desídia i espera en la retaguàrdia, pacient i sempre alerta, que sigui jo qui ataqui primer. Sóc l'última peça que queda en el vell tauler d'escacs i l'enemic sap que estic sol, que ningú no em protegirà quan m'envïi el seu exèrcit. Però jo no em moc, no m'amago i no tinc por: encara em queda una bala a la recàmara i he d'esperar a tenir-los tots a tir.