M'ESTIC POSANT COM UN BACÓ

Sí senyor, m'estic fotent gras, gras, gras... gordo, diria jo. I pensar que fa tan sols un parell d'anys jo era prim, tan poca cosa que fins i tot podia resultar desagradable o ridícul de veure. Feia exercici? És veritat que patinava i jugava a futbol a nivell força professional, però sempre assegut al sofà. Segurament el problema era que no menjava gaire, perquè era estudiant i com a bon estudiant em gastava la poca calderilla de què disposava en altres coses més importants... Solia pensar que em calia guanyar un parell o tres de quilos (set o vuit més aviat) per acumular una mica de grassa i poder convertir-la en múscul a força de gimnàs o de moviment íntim de braç (el dret normalment). Durant un temps això va ésser impossible: no hi havia manera! Per molt que em passés el dia sense fotre ni brot i menjant tot el que la gula post-fum permet endrapar, jo seguia amb el meu esvelt perfil de tirilles de seixanta-dos quilos i mig. Clavats. Ingenu de mi, ni de bon tros podia imaginar com estaven a punt de capgirar-se les coses... En cosa d'un any, la meva vida va canviar per complet. Tenia una feina d'aquelles d'estar sentat, a dos minuts comptats de casa. Poc a poc vaig anar veient que el despatx se m'anava quedant petit a mesura que el meu perímetre abdominal creixia sense mesura. La tragèdia estava consumada: no només havia guanyat de sobres els sis o set quilos que em faltaven, ara tenia greix per donar i per vendre: m'havia convertit en un gordo. Em venien al cap imatges del mític jugador d'escacs valencià Raul García Boix a qui tota la classe de 7è d'EGB dèiem "gordo cabrón y empollón". El molt desgraciat no tenia escrúpols i es defensava contestant-me "tú cállate catalán de mierda". Quins temps aquells... Ara ja no hi ha res a fer, no hi ha gimnàs ni step-lateral que valgui. Jo i els meus quinze quilos recentment adquirits passegem orgullosos pel carrer lluint amb patxoca l'ideal del somni americà. Per més inri, feia poc havia decidit tatuar-me. On? Al lateral de l'estòmac, al costat de la rajoleta de xocolata... Ara resulta que el dibuix ha quedat amagat sota el greix, i allò que abans era un bonic símbol que em feia recordar qui era, ara són dues figueretes abstractes separades per una cavitat carnosa. State of the art en estètica d'avantguarda: tatuatges que evolucionen amb el pas del temps i adquireixen formes totalment dalinianes. I malgrat això, crec que puc dir que sóc feliç. Acabem d'una vegada amb l'odiosa farsa de l'estereotip metrosexual, amb un metre no anem enlloc. L'únic problema és a l'armari: ara he d'anar de compres cada dos per tres, més sovint que no pas la meva xicota, que ja és dir. És que els pantalons se m'han quedat petits i les camises em van arrapades. Al principi li fotia les culpes a la rentadora: la molt filla de puta m'encongia la roba. Finalment, a base de gastar-me la fortuna familiar en psicòlegs argentins i en llibres d'autoajuda, he acabat per acceptar la realitat. Mens sana in corpore sano... o com va dir algun sibarita il·luminat: "creixeu i multipliqueu-vos".