dissabte, 21 de juny del 2008

LEE BOWYER

Són temps de crisi, a can barça com a la resta d'estaments socials, i calen nous fitxatges per retornar la il·lusió al soci i al patitzant, que després de dos anys seguits acumulant ràbia i indignació ja no es deixa embaucar més per impostors que actuen pensant més en els seus propis interessos personals que no pas en el bé del club. Però no patiu: tinc la solució.
Ningú no em discutirà que des que va marxar Stoichkov al Barça li manca caràcter i mal geni.
Lee Bowyer és l'home.
Bowyer es va fer esportivament al modest Charlton Athletic, on va saltar a la fama per donar positiu per cannabis en un control antidopatge pocs mesos després de debutar amb el primer equip. En la seva plenitud va ser traspassat al Leeds United. Sí, Lee Bowyer formà part d'aquell mític Leeds de finals de la dècada dels noranta i principis del s.XXI que va meravellar a tota Europa amb el seu joc i la temporada 2000-2001 va arribar fins a les semifinals de la Champions, eliminant en primera fase al gloriós Barça de l'època, derrotant al Superdépor a quarts i caient contra un València que posteriorment va ser injustament derrotat a la final pel campió Bayern. El bon joc i les bones maneres exhibides per Bowyer van cridar l'atenció a l'aleshores seleccionador anglès Sven Goran Erikson, que el va intentar convocar en diverses ocasions, però la federació no va permetre-ho fins que es resolgués un petit incident del que havia estat protagonista juntament amb el seu amic i company d'armes Jonathan Woodgate, el mateix que anys després triomfaria a Espanya amb el club dels seus amors, el Real Madrid CF.

Woodgate fou declarat culpable i Bowyer va ser absolt, de manera que finalment va poder debutar amb la selecció anglesa en un amistós contra Portugal l'any 2002. Sis anys després, podem afirmar que Bowyer ha perdut ja tot el talent, però encara conserva la garra i la casta que necessita un vestidor endormiscat i acomodat com el blaugrana. Bowyer encoratja als companys, fa que tot l'equip es posi les piles des del primer minut i que ningú s'amagui al camp ni deixi de posar el peu. De vegades potser el seu afany de lluita va fins i tot massa enllà, com podeu veure en aquest bonic fragment audiovisual en què s'observa una petita trifulca mantinguda amb Kieron Dyer en enmig d'un partit oficial de la Premier League, la temporada 2004-2005, aleshores vestint la samarreta d'un dels meus clubs preferits, el Newcastle United:



Això no deixa de ser normal dins el món del futbol... el que sí és excepcional és que, com heu vist, Bowyer i Dyer eren companys dins el mateix equip, i la jugada va acabar amb tots dos expulsats.
L'any següent Bowyer va canviar d'aires i va signar per l'altre club anglès que més simpatia em desperta: l'incomparable West Ham United. La sorpresa va ser majúscula quan l'estiu passat el West Ham va fitxar també a Kieron Dyer perquè compartís vestidor de nou amb Bowyer. Sembla que han superat les velles diferències i que si més no, ara es respecten. Cal dir, però, que Dyer s'ha passat tota la temporada lesionat i, per tant, no hi ha hagut gaires oportunitats de conflicte.



Com hem vist, Bowyer és tot carisme, tot impuls, tot força, tot coratge i a més... és l'ídol dels nens:




Bowyer és el fitxatge que necessitem per tornar a somniar amb un Barça gran. Fitxin-lo, si us plau.

dimecres, 18 de juny del 2008

MBA EN DIRECCIÓ D'EMPRESES

Avui ens ha visitat a la feina un paio molt eixorit, amb la seva camisa de quadres blava, la seva corbata, el maletí i tota la resta. S'ha presentat:
- Bon dia. Vinc en representació de la UB, IL3 i EAE. Suposo que aquests noms us sonen no? Són marques aquestes sinònim de garantia, qualitat i prestigi en el món dels negocis. Si voleu catapultar la vostra empresa cap a l'èxit, heu de fer obligatòriament un màster. Màrqueting, RRPP, Direcció d'Empreses... i tot per la simbòlica quantitat de... Bé, del preu ja en parlarem després, deixeu-me que us embauqui primer... Es pot fumar aquí?"
- I tant, fuma, fuma que jo faré veure que t'escolto...

La veritat és que s'ha fet tant pesat que finalment ens hem deixat convèncer i tot. M'interessava la proposta i estava certament entussiasmat.
- La UB és la Universitat més presitigiosa d'Europa (m'ha mirat malament quan he tingut un petit atac de tos). Més de la meitat dels nostres estudiants són estrangers (això sempre queda molt chic), oferim més de 600 màsters i cursos de postgrau, col·laborem amb EADA, ESADE bla bla bla.

Ha passat una bona estona, i inevitablement hem insistit en saber el preu de l'oferta. El tiu era llest, i ens ha ensenyat primer els cursos més cars: 60.000 euros.
- Però no patiu, el producte que jo us ofereixo s'adapta a les vostres necessitats. Estic aquí per ajudar-vos!
- Gràcies.
Després de l'absurditat astronòmica que ens havia ensenyat primer, els 5.300 € del Master en Direcció d'Empreses eren sens dubte una puta ganga. - Això sí, l'oferta és ara o mai, m'heu de dir si us interessa ara mateix i pagar la matrícula de seguida perquè us guardin la plaça. Però com que el vostre és un cas especial perquè fa poc que heu arrencat i sou una empresa petita, no comenteu a ningú aquesta oferta especial que us faig, perquè seria injust per les altres empreses.
- Sí, és clar. Deixa'ns-ho pensar bé i et direm alguna cosa aquesta mateixa tarda, ara hem d'anar a dinar que és tard, no sents el meu estòmac com protesta, gordo cabró? (sí, era més gordo que jo el fill de puta). Per cert, abans no marxis deixa'm ensenyar-te que jo també tinc les meves pròpies estratègies empresarials innovadores d'estar per casa. Simples i planes, potser sí, però no em diguis que els meus mètodes de màrqueting autodidactes no interessarien a moltes empreses. A la majoria els cal un petit retoc a la seva imatge corporativa si volen tenir èxit i augmentar el volum de vendes a la nostra terra. Ja ho diuen, no? Renovar-se o morir! Observa, què me'n dius?

I ha marxat, suposo que impressionat. Hem quedat que ja ens trucaríem.

dimecres, 11 de juny del 2008

L'ESPERIT DEL MITE

Efectivament amics, donem definitivament per acabat l'etern debat sobre si l'ídol de masses blanc conegut per l'afició com a Raúl, té o no té cabuda dins la gloriosa selecció nacional que ens representa a tots, tan unida i alhora tan plural. I la resposta, amics, és que no calia tal debat, perquè el gran capità (el més llest de la classe) mai no ha deixat de ser part integrant de l'equip. I és que, malgrat que en ocasions vulguin privar-lo d'aportar el portent físic, la garra i la casta que el caracteritzen damunt la canxa, el seu esperit i la seva llegenda mai no deixen d'acompanyar el grup. I l'esperonen: l'equip es transforma en una màquina de fer futbol, un engranatge perfecte que arrassa el que es troba per davant i alliçona impúdicament els rivals, que deixen de ser-ho per convertir-se en mers sparrings. Ahir mateix, sense anar més lluny, quelcom màgic i extraordinari va succeir a l'encisadora ciutat d'Innsbruck: el mite merengue va fer-se home, i encarnat en la persona del seu benvolgut amic, l'entranyable David Villa, la seva divinitat va descendre a les esferes terrenals i el miracle esdevingué realitat.

divendres, 6 de juny del 2008

DI SORRENTO

El fet és que estudiar italià i anar tant sovint al país de la Chicholina havia de servir per alguna cosa, no? Doncs sí, finalment he descobert quin és el seu bé més preciat, molt millor que la pasta o la pizza: un vici que mai no hauria imaginat que em pogués donar tant plaer i fer-me sentir com un verdader addicte...
Bé, en realitat ja l'havia descobert aquí, sí és que és ben cert que les coses bones les tenim a casa... Va ser la meva sogra (sí, la meva sogra, què passa?!) qui em va iniciar en el ritual, i ara podria dir orgullós que m'agrada tant com a ella (o més?).
El Limoncello és un licor tradicional del sud de la península itàlica, agradable al paladar i molt útil per pair els àpats i millorar l'humor dels comensals en les tertúlies de sobretaula. El seu origen data de l'Edat Mitjana i la seva elaboració era artesanal: el preparaven, com no, els monjos dels convents per als peregrins de l'època, a canvi d'alguna recompensa material o carnal.
Per als interessats i/o curiosos, aquí en teniu una recepta. Si us queda bé espero la vostra amable invitació per fer-ne un tastet... I si us queda molt bé podeu seguir l'exemple del Sr. Devito, que ha creat una marca pròpia i sembla que li va prou bé. Quin paio!



Atenció:
serveixi's molt fresc (o amb gel) després dels àpats i consumeixi's amb moderació (més de tres racions diàries ja es comença a considerar addicció).

dijous, 5 de juny del 2008

HOLY DRIVER

Avui he hagut d'anar a renovar-me el permís de conduir... la qual cosa m'ha fet reflexionar i adonar-me que, efectivament, els anys passen inexorablement per a tothom. N'és prova fefaent el fet que els principis de calvície causats per l'efecte 2000 poc a poc s'hagin anat convertint en quelcom més que una anècdota, i l'escassa frondositat capil·lar que sempre m'ha caracteritzat representa ara la trista imatge d'un oasi dessolat enmig de l'abrumadora sequera d'un desert abandonat.
Bé, el fet és que ja puc conduir tranquil (mai no he deixat de fer-ho) i més sabent que m'empara el fet que si les meves capacitats al volant resulten minvades per l'efecte embriagador de l'essència de la vinya, sempre puc confiar en algú que prendrà el timó i em guiarà de camí de tornada enmig de la boira (vegi's la fotografia de dalt, on qui condueix no sóc pas jo).

dimecres, 4 de juny del 2008

BLOOD MONEY

Tenim entrada!

... I pensar que fa menys d'una dècada el meu benvolgut antic company de pis Marc era motiu de burla dia sí dia també per l'extranya evolució musical soferta en poc temps... Escoltar 'Underground' o 'Temptation' feia més riure que veure Faemino y Cansado o el Tres Estrelles després d'haver-se fumat dos porros de maria de la bona... I, vés per on, he acabat reconeixent el talent del mestre, i el defensaré fins a la mort. Insisteixo, però, i encara que tothom em porti la contrària, que per mi el millor són les primeres gravacions dels inicis dels setanta, amb totes les grans balades i l'estètica nocturna del jazz y el clubbing de l'època.

Doncs sí, ens gastarem gairebé cinquanta-mil peles per omplir les butaques del desaprofitat Auditori del Fòrum, i malgrat haver pagat per les loacalitats més cares (les úniques que quedaven en oferta, diria) estarem al palc lateral, fila vint-i-tantes. Un abús? Una exageració? Un robatori? Segurament sí...
Però sentir i veure el talent en viu rodejats de la jet set barcelonina i les personalitats més chic (he dit kitsch?) de l'univers cultural del principat, això no té preu. Segur que a molts d'ells, però, les entrades els les ha regalat alguna promotora altruïsta o algun contacte privilegiat. Això sí, espero poder-ho enregistrar tot i penjar-ho al Emule ben aviat... Va por ustedes!