PORNO GRATUÏT A LA SOPA

El motiu de la present és demanar-vos als il·lustrats i erudits en la matèria per quins set sous avui dia la gent té aquesta tendència exagerada a regalar-nos els sentits a tots fent-nos partíceps de suculents imatges i vídeos de contingut explícitament sexual i convidant-nos a gaudir d'embaucadores propostes sense que el destinatari o hagi sol·licitat. Entenc que el negoci de la pornografia mou enormes quantitats de diner i que empreses de solvència més o menys contrastada es dediquin fer-nos arribar per tots els mitjans la seva publicitat per captar o enganyar clients sigui com sigui. Per això quan rebo emails de contingut eròtico-festiu o propaganda de productes que garanteixen 100 % l'allargament i l'augment de la resistència i la vitalitat dels membres de la nostra societat, simplement els envio tots de cop a la paperera sense fer-hi atenció i ni tan sols parar-me a pensar si el producte ofert és o no interessant. El que no puc concebre és perquè hi ha usuaris domèstics que es dediquen a generar fakes (arxius que un cop descarregats descobreixes que no són el que el seu enunciat proclama) amb l'objectiu que altres usuaris innocents se'ls baixin. Per quin motiu? Quin interés puc tenir jo en penjar a la xarxa un arxiu que es digui "El Código da Vinci" i amagar-hi realment una altra cosa que no hi té res a veure? Potser ho podria entendre si el que amaguessin aquests arxius fossin virus (alguna companyia informàtica de nom impronunciable que pagués una nòmina a algun hacker in-house per destrossar el hardware dels usuaris amb l'objectiu de fomentar la compra). Però la realitat no és aquesta: simplement el que passa és que et donen gat per llebre i el que buscaves no és el que obtens, sino una altra cosa ben diferent, que pot interessar o no. No negaré que m'agrada el gènere, però prefereixo escollir jo la temàtica i el moment de gaudir-ne. Si com a mínim l'autor de la falsificació pogués veure la cara d'imbècil indignat (o no) que, com jo, deu fer la persona afectada, la cosa potser seria diferent. Ara bé, he d'admetre que en més d'una ocasió quan he provat sense èxit de baixar-me alguna peli, després d'insistir i tornar-me a baixar l'arxiu desitjat en primera instància, he pogut comprovar que realment no valia la pena i he acabat mirant el fake!

FÀCIL, FÀCIL, FÀCIL

Havent perdut les ganes de parlar de futbol (per vergonya o per ràbia), encara no puc treure'm del cap les paraules del meu ídol Carlos Pérez de Rozas, optimista de mena i personatge pintoresc i entranyable on els hi hagi, que a casa ens té el cor robat. Jo de gran vull ser com ell, sortir a la tele i dirigir un diari, sense perdre mai l'humor ni tenir complexes, actitud que convindria a molts catalans. Quan les coses van maldades, fer el cor for i treure pit amb aire xulesc, altiu i, perquè no, arrogant quan l'interlocutor mereix ésser fuetejat. Però no sé per quin extrany motiu, el Sr. Carlos Pérez de Rozas ja no surt mai a la tele i poques vegades a la ràdio... A casa les setmanes se'ns fan llargues i pesades i ja no sabem a qui queixar-nos. Per un personatge que val la pena i ens priven de la seva sabiduria i saber estar... Carlos t'estimem, torna aviat i fes la llum a les nostres vides! I no t'omplis gaire l'agenda que volem que siguis el nostre padrí de noces. Amb tu i amb amor la vida és fàcil, fàcil, fàcil.

VOT ÚTIL?

Ens anem fent grans i aquella il·lusió que ens impulsava anar a votar i poder decidir qui governava les nostres ciutats i els nostres països es pot considerar del tot despapareguda... Ingenus de nosaltres crèiem que podíem canviar el món (millorar-lo o empitjorar-lo, però d'alguna manera influir en la forma i el fons polític que regeix les nostre vides). A tocar de la trentena, ja fa unes quantes legislatures que havia decidit (per mandra o per dessídia) sudar de tot i quedar-me a casa veient futbol o simplement estar amb les persones que realment influeixen en la meva vida. Aquest any, però, vist el què s'ha vist, he decidit moure'm i posar el meu granet de sorra perquè si sigui com sigui algú ens ha de decebre, mentir i abusar de nosaltres, que al menys no sigui aquell personatge barbut i papissota tant odiós i tot el seu sèquit de pallassos deixebles del judes amb bigoti que el teledirigeixen des de la palestra com una titella sense ànima. Si algú ens ha d'estafar que sigui amb talant i mà esquerra, o si algú ens ha de donar pel cul, com a mínim que la tingui ben petita o que sigui de la terra.

10 DISCOS QUE COMPRARIA SI NO EXISTÍS EL FABULÓS EMULE

1. Tom Waits - Closing time

Sí, ja sé que els entesos em direu que els millors discos de Tom Waits són els de la dècada dels vuitanta, totalment avantguardistes i psico-esquizofrènics... I segurament tindreu raó, però per mi aquest primer de l'any 73 és una verdadera delícia. 11 balades que tocarien la fibra al llenyataire més rústic, i un rock & roll que potser trenca una mica l'armonia del conjunt però que també és una obra mestra. ENORME disc, sí senyor, i una gran sorpresa.

2. Portishead - Dummy

Segon i últim Lp (fins al moment) d'aquesta banda de bristol, que puc escoltar diverses vegades seguides sense cansar-me'n. Relaxació i dofins que naden per la carretera... moltes cançons sonen, de la televisió o de vés a saber d'on. Sembla que després de deu anys han decidit tornar, serà qüestió de no perdre's l'esdeveniment.

3. Marisa Monte - Infinito Particular

Fins fa poc desconeguda per mi, aquesta cantant brasilera m'ha sorprès gratament amb el seu to de veu agradable i la seva música suau. MPB, sí, però també un gran encant i romanticisme que pot fer posar els pèls de punta. Per escoltar a casa amb tranquil·litat i bona companyia.

4. Nick Cave - Murder Ballads

Impressionant col·lecció de hits cantats amb sentiment i fúria, però també amb tendresa i melancolia. Històries de crims i bogeria, gàngsters i pistolers, crims de passió, laments i assassinats en sèrie. Obra mestra.

5. Paradise Lost - Draconian Times

A risc que em considerin un home boig, he d'admetre que no sé per quina extranya raó jo sempre he trobat similituds entre aquest disc i l'anterior, el nº 4. És clar que el so de Paradise Lost és més dur que el de Nick Cave, però a banda de la distorsió de la guitarra, el sentiment gòtic per mi és el mateix, i les imatges que m'evoquen són també semblants. Draconian Times és fosc, trist i melancòlic: una meravella.

6. Richie Hawtin - Decks, efx & 909

Sessió de més d'una hora de techno lineal però ple de matisos, ni massa dur ni massa suau, conduïda a la perfecció pel mestre Hawtin. 38 hits mesclats amb delicadesa i estil, que farien ballar fins a altes hores de la matinada a un autobús de l'inserso, i no caldria que les infermeres els donessin la pastilla.

7. Tom Waits - Blood Money

Aquest sí que és avantguardista, psicodèl·lic i experimental. El conjunt del disc segurament no supera altres obres mestres de l'artista, però la diferència és que aquest conté mitja dotzena de temes d'aquells espectaculars, d'aquells màgics, d'aquells que et deixen absort. La veu del Sr. Waits s'ha fet gran, dura i carrasposa, tant que en algunes ocasions pot recordar la de l'entranyable Louis Armstrong. 'Misery is the river of the wordl', 'Starving in the belly of a whale' i, sobretot, 'A good man is hard to find'. Molt molt molt recomanable.

8. Anatema - Judgement

Hi ha pocs discos que entrin d'aquesta manera i deixin tanta petja el primer cop que són escoltats. Judgement és un àlbum conceptual pel que fa al so i a la nostàlgia que desperta. És com si et clavessin un ganivet al cor però el dolor fos tan gran que es convertís en plaer. Un plaer extrem que causa addicció. Si un disc em pogués fer plorar, seria aquest.

9. Faith no More - Angel Dust

Una de les formacions amb més estil de l'escena metalera, amb tocs de genialitat sorprenents. Sensibles i barroers, virtuosos a la vegada que punkies, quan el metal es barreja amb el hip-hop o el rap, l'explosió pot ser terrorífica. I per acabar una versió de Lionel Ritchie: impressionant. I malgrat tot, el carisma de Mick Patton era sens dubte el punt fort de la banda.

10. Def Leppard - Yeah!

I per acabar, un disc de versions. Molt gratament em va sorprendre el grup del bateria més tècnic del món, quan ja els havia aborrit de tant escoltar-los de marrec. Versions modernitzades de temes publicats fa gairebé cincuanta anys per noms il·lustres com Bowie, The Kinks, Roxy Music, o T-Rex que sovint milloren les gravacions originals. Un disc que agradaria a la generació dels meus pares, i a mi també.