10 DISCOS QUE COMPRARIA SI NO EXISTÍS EL FABULÓS EMULE

1. Tom Waits - Closing time

Sí, ja sé que els entesos em direu que els millors discos de Tom Waits són els de la dècada dels vuitanta, totalment avantguardistes i psico-esquizofrènics... I segurament tindreu raó, però per mi aquest primer de l'any 73 és una verdadera delícia. 11 balades que tocarien la fibra al llenyataire més rústic, i un rock & roll que potser trenca una mica l'armonia del conjunt però que també és una obra mestra. ENORME disc, sí senyor, i una gran sorpresa.

2. Portishead - Dummy

Segon i últim Lp (fins al moment) d'aquesta banda de bristol, que puc escoltar diverses vegades seguides sense cansar-me'n. Relaxació i dofins que naden per la carretera... moltes cançons sonen, de la televisió o de vés a saber d'on. Sembla que després de deu anys han decidit tornar, serà qüestió de no perdre's l'esdeveniment.

3. Marisa Monte - Infinito Particular

Fins fa poc desconeguda per mi, aquesta cantant brasilera m'ha sorprès gratament amb el seu to de veu agradable i la seva música suau. MPB, sí, però també un gran encant i romanticisme que pot fer posar els pèls de punta. Per escoltar a casa amb tranquil·litat i bona companyia.

4. Nick Cave - Murder Ballads

Impressionant col·lecció de hits cantats amb sentiment i fúria, però també amb tendresa i melancolia. Històries de crims i bogeria, gàngsters i pistolers, crims de passió, laments i assassinats en sèrie. Obra mestra.

5. Paradise Lost - Draconian Times

A risc que em considerin un home boig, he d'admetre que no sé per quina extranya raó jo sempre he trobat similituds entre aquest disc i l'anterior, el nº 4. És clar que el so de Paradise Lost és més dur que el de Nick Cave, però a banda de la distorsió de la guitarra, el sentiment gòtic per mi és el mateix, i les imatges que m'evoquen són també semblants. Draconian Times és fosc, trist i melancòlic: una meravella.

6. Richie Hawtin - Decks, efx & 909

Sessió de més d'una hora de techno lineal però ple de matisos, ni massa dur ni massa suau, conduïda a la perfecció pel mestre Hawtin. 38 hits mesclats amb delicadesa i estil, que farien ballar fins a altes hores de la matinada a un autobús de l'inserso, i no caldria que les infermeres els donessin la pastilla.

7. Tom Waits - Blood Money

Aquest sí que és avantguardista, psicodèl·lic i experimental. El conjunt del disc segurament no supera altres obres mestres de l'artista, però la diferència és que aquest conté mitja dotzena de temes d'aquells espectaculars, d'aquells màgics, d'aquells que et deixen absort. La veu del Sr. Waits s'ha fet gran, dura i carrasposa, tant que en algunes ocasions pot recordar la de l'entranyable Louis Armstrong. 'Misery is the river of the wordl', 'Starving in the belly of a whale' i, sobretot, 'A good man is hard to find'. Molt molt molt recomanable.

8. Anatema - Judgement

Hi ha pocs discos que entrin d'aquesta manera i deixin tanta petja el primer cop que són escoltats. Judgement és un àlbum conceptual pel que fa al so i a la nostàlgia que desperta. És com si et clavessin un ganivet al cor però el dolor fos tan gran que es convertís en plaer. Un plaer extrem que causa addicció. Si un disc em pogués fer plorar, seria aquest.

9. Faith no More - Angel Dust

Una de les formacions amb més estil de l'escena metalera, amb tocs de genialitat sorprenents. Sensibles i barroers, virtuosos a la vegada que punkies, quan el metal es barreja amb el hip-hop o el rap, l'explosió pot ser terrorífica. I per acabar una versió de Lionel Ritchie: impressionant. I malgrat tot, el carisma de Mick Patton era sens dubte el punt fort de la banda.

10. Def Leppard - Yeah!

I per acabar, un disc de versions. Molt gratament em va sorprendre el grup del bateria més tècnic del món, quan ja els havia aborrit de tant escoltar-los de marrec. Versions modernitzades de temes publicats fa gairebé cincuanta anys per noms il·lustres com Bowie, The Kinks, Roxy Music, o T-Rex que sovint milloren les gravacions originals. Un disc que agradaria a la generació dels meus pares, i a mi també.